‘Dragons’ escolars

Quan el 1909 Josep Pla va a examinar-se a l’Instituto General y Técnico de Figueras, a l’entrada llegeix en una làpida els noms dels benefactors del centre: González de Soto, Tutau, Rubaudonadeu, Teodor Baró, el comte de Romanones... i, mig segle més tard, recordant-los, escriu: “Quins noms més estranys! Em feren l’efecte de dragons de paret.”

En efecte, durant la infància se’ns incrusten indolentment a la memòria detalls inoblidables, i no pas perquè no mereixin ser oblidats. I diria que acaben sent molt més que simples noses de la memòria. Hi he pensat ara que explico història a quaranta benvolguts oients que tinc a la UNED. De tant en tant, i segons de què parlem, m’afloren inevitablement a la memòria alguns d’aquests dragons apresos a l’escola fa més de 60 anys. A les escoles unitàries, el mestre solia explicar la mateixa lliçó de mates, geografia o història a tota la classe; és a dir, que una criatura escolaritzada set o vuit cursos sentia repetir més o menys la mateixa cantarella set o vuit vegades.

El balanç podia ser bo: no he oblidat mai els rius, carenes, illes, etc. més importants del món. O no tan bo, com ara amb aquests “dragons”. “Llora como una mujer lo que no supiste defender como hombre”, que és la suposada invectiva que la soldana Aixa hauria etzibat (en amazic) al seu fill Boabdil quan va veure que plorava (?) tot abandonant Granada pel paratge que, és clar, avui en diuen Suspiro del Moro. La realitat va ser ben diferent: la reina Isabel, que devia tenir pressa per canviar-se la camisa després d’anys de portar la mateixa, va deixar que Boabdil s’instal·lés platxeriosament a les propietats que tenia a les Alpujarras (va residir a Almeria); que després es va vendre el patrimoni i va acabar embarcant-se per viure al regne de Fes (Marroc). Dos dragons que s’assemblen prou: “Matadle con éste [els llança un ganivet] si lo habéis determinado, que más quiero honra sin hijo, que hijo con mi honor manchado.” És el que, arborat, hauria proferit (en gòtic) Guzmán el Bueno el segle XIII, des de dalt la muralla de Tarifa per respondre al xantatge de l’assetjant, que no era altre que el germà del seu rei! Semblantment i per la mateixa raó, 700 anys després el coronel Moscardó, des de l’alcàsser de Toledo, hauria dit per telèfon al seu fill: “Pues encomienda tu alma a Dios, da un grito de ¡Viva España! y muere como un patriota.” (ara sí, en castellà). Més dragons: “Dios, qué buen vasallo si oviesse buen señor”, vers del Cantar de Mío Cid que hauria compost el mudèjar Al-Waqasi, o l’abat Per, o algun joglar anònim sobre el cèlebre mercenari que es llogava, ara a cristians, ara a musulmans, tot i que ha passat durant mil anys per l’heroi espanyol de la Reconquesta. El penúltim: “¡Mala la hubisteis, franceses, en esa de Roncesvalles!”, que Cervantes inclou en El Quijote i que canta els catifets de Bernardo del Carpio, incert milhomes lleonès que hauria derrotat el francès Carlemany –en realitat ho van fer els bascos de llavors–. L’últim per avui, el dragó més delirant que devia ser aquest: Ataúlfo, Sigerico, Walia, Teodoredo... y don Rodrigo (30 en total).

Aquestes incrustacions en la memòria infantil no deuen pas haver estat indolents. Diria que van configurar el nostre disc dur mental, si més no aquella part del hard drive que, segons tinc entès, no s’esborra mai fem el que fem. I potser ‘per defecte’ un parell de generacions hem estat, actuat, pensat... condicionats per aquests ineludibles dragons. Que no tots tenen el mateix nivell de perversitat. A veure quins salvem.

Els, diguem-ne, positius han fet –ja ho he dit– que els que vam anar al col·legi a les petites escoles de poble tinguem una base indestructible no només en geografia: Ega, Arga y Aragón hacen al Ebro varón; estrets danesos: Kattegat, Skagerrak, Sund, Gran Belt y Pequeño Belt. També en llengua castellana, única en el moment: a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre, tras; n’hi ha més, però a Garrigàs aquestes eren les que ens sabíem de corrido abans dels deu anys. I més: y, e, ni, que...; mas, pero, aunque, sinó... Bé, deixem-ho. Però, i els dragons més negligibles, com ara que España es una unidad de destino en lo universal? N’hi ha que se’n riuen, però en Borrell o en Feijóo serien com són si haguessin estat escolaritzats a Suïssa?